77. Post-perdius

Després de la solemne cerimònia, el fastuós banquet i el ball més esplèndid mai vist en aquell regne llunyà, per fi va arribar el moment de la nit de noces del príncep i la princesa. Ella, borbònica però bonica, com exigia el protocol encara era verge, i ell, gràcies a Déu, encara no havia arreplegat la sífilis de cap cortesana d’historial dubtós.

Després de despullar-la amb la falsa parsimònia d’aquell que fingeix no tenir pressa (un dia és un dia), la va envestir. Ella va emetre un ‘Ai‘ ofegat, i el príncep va comprovar complagut que la seva honestedat tacava els nivis llençols d’holanda. Però la satisfacció es va transformar en terror quan el lleu degoteig es transformà en una hemorràgia torrencial que dessagnà la princesa de bo de bo en qüestió de pocs minuts, mentre el príncep de bo de bo cridava horroritzat, amb una pelleringa ensangonada entre les mans, damunt d’un llit del tot irreutilitzable.

El pèsol que havia cristal·litzat el seu amor, petit, verd i terrible, se’l mirava des de l’escriptori, com dient-li ‘Ves, algú a qui li vaig fer blaus a través d’un centenar de matalassos, algun problema de coagulació sanguínia de bo de bo havia de tenir’.

*

Lliure interpretació del clàssic La princesa i el coàgul

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: