132. 8 DE MARÇ

(reconstrucció del monòleg al sopador del 4 de març a La Kasa de la Muntanya)

 

En aquesta època en què es comença a escria jugar a ser escriptor, en aquest moment on ja no fas extraescolars però encara no tens vida social, passen dues coses.

  1. que escrius en castellà (encara que et diguis Maria-Rosó Puigberenguer Rocafeliua i tot el que llegeixes en castellà s’enquadri a la caixa dels chococrispis) (també en portuguès, d’altra banda)
  2. que treballes un gènere molt ampli i a la vegada concret anomenat merda. Escrius merda. Vaig donar sobrada cuenta de ello al Fumeret Literario de Gilles de Rai.

Per qui no vulgui aprofundir en les tan pantanoses aigües de l‘Antologia del Tallavenisme Il·lustrat volums I-VIII, el que no deixava de cridar-me l’atenció era que escrivís sobre noies. Noies tristes. Noies misterioses, noies tristes, noies a la platja suïcidant-se. I no era un sentiment d’identificació el que em movia, tot i que no era el que es podria dir l’alegría de la huerta. Per què havia de parlar de noies i parlar-ne així? El meu poema Bella y triste como una tarde de invierno anava d’una noia que… això. Estava trista. Passava alguna cosa? No. Estava trista i el poema anava d’això. Era un personatge construït, sabia jo per què estava trista? Mmmnnah del tot. Però estava jugant a fer l’escriptor. Bella y triste como una tarde de invierno. Per què anava obsessivament allà? I per què una metàfora tan barata? Tot indicava que havia de deixar de llegir Ruiz Zafón.

A posteriori m’he entès la conducta.

Grand Unified Theory Female Pain (Leslie Jamison)

We see these wounded women everywhere:

Miss Havisham wears her wedding dress until it burns. The bride within the bridal dress had withered like the dress. Belinda’s hair gets cut—​the sacred hair dissever[ed] / From the fair head, for ever, and for ever!—​and then ascends to heaven: thy ravish’d hair / Which adds new glory to the shining sphere! Anna Karenina’s spurned love hurts so much she jumps in front of a train—​freedom from one man was just another one, and then he didn’t even stick around. Mimì is dying inLa Bohème and Rodolfo calls her beautiful as the dawn. You’ve mistaken the image,she tells him. You should have said “beautiful as a sunset.”

Women have gone pale all over Dracula. Mina is drained of her blood, then made complicit in the feast: His right hand gripped her by the back of the neck, forcing her face down on his bosom … a child forcing a kitten’s nose into a saucer of milk. Maria in the mountains confesses her rape to an American soldier—​things were done to me I fought until I could not see—​then submits herself to his protection. No one has touched thee, little rabbit, he says. His touch purges every touch that came before it. She is another kitten under male hands.

How does it go, again? Freedom from one man is just another one. Maria gets her hair cut, too.

Sylvia Plath’s agony delivers her to a private Holocaust: An engine, an engine / Chuffing me off like a Jew. And her father’s ghost plays train conductor: Every woman adores a Fascist / The boot in the face, the brute / Brute heart of a brute like you. Every woman adores a Fascist, or else a guerilla killer of Fascists, or else a boot in the face from anyone. Blanche DuBois wears a dirty ball gown and depends on the kindness of strangers. The bride within the bridal dress had withered like the dress.Men have raped her and gone gay on her and died on her. One of her final stage directions turns her luminescent: “She has a tragic radiance in her red satin robe following the sculptural lines of her body.” Her tragedy is radiant; it makes her body something sculpted.

The pain of women turns them into kittens and rabbits and sunsets and sordid red satin goddesses, pales them and bloodies them and starves them, delivers them to death camps and sends locks of their hair to the stars. Men put them on trains and under them. Violence turns them celestial. Age turns them old. We can’t look away. We can’t stop imagining new ways for them to hurt.


Susan Sontag has described the heyday of a “nihilistic and sentimental” nineteenth-​century logic that found appeal in female suffering: “Sadness made one ‘interesting.’ It was a mark of refinement, of sensibility, to be sad. That is, to be powerless.” This appeal mapped largely onto illness: “Sadness and tuberculosis became synonymous,” she writes, and both were coveted. Sadness was interesting and sickness was its handmaiden, providing not only cause but also symptoms and metaphors: a wracking cough, a wan pallor, an emaciated body. “The melancholy character was a superior one: sensitive, creative, a being apart,” she writes. Sickness was “a becoming frailty … symbolized an appealing vulnerability, a superior sensitivity, [and] became more and more the ideal look for women.”

Total, que el dolor femení mola. És un valor estètic en si. Això pot ser només si no ens identifiquem amb l’ésser que pateix. I per què no m’identificava jo amb les noies de les quals parlava, a part de per la frustrant i flagrant absència de tetes? Com podia pensar-les i no sentir-me’n part? La meva veu poètica era masculina. En quin moment aquesta escissió mental?

Le deuxième sexe (Simone de Beauvoir)

Temps primitius. A la Naturalesa se la representa com a una mare, la terra és dona, i la dona està habitada per les mateixes potències fosques que la terra. Clar l’home reconeix més o menys la utilitat de l’acte sexual i de les tècniques que domestiquen el terra, però no per això infants i collites semblen menys dons sobrenaturals. Tant de poder inspira als homes un respecte barrejat amb el terror, que es reflecteix en el seu culte. En elles es resumirà tota la Naturalesa estranya i misteriosa.

Dir que la dona era l’Altre equival a dir que no existia entre els dos sexes una relació de reciprocitat: Terra, Mare o Deessa no eren un igual per l’home. El poder de la Terra, Mare o Deessa s’afirmava més enllà del regne humà i estava, així doncs, fora d’aquest regne. La societat sempre ha estat masculina, el poder polític sempre ha estat en mans dels homes.

En els temps en què encara se sentia confós davant dels misteris de la Vida, la Naturalesa i la Dona, l’home mai es va sentir destituït del seu poder. Quan, espantat per la perillosa màgia que entranya la dona, la situa com allò essencial, és ell qui la situa. I qui té el poder de situar ho fa des de la seva condició d’essencial. Malgrat les fecundes virtuts que posseeix l’home continua sent el seu amo de la mateixa manera que és amo de la terra fèrtil. La dona està destinada a ser sotmesa, posseïda, explotada com ho és també la Naturalesa, la màgica fertilitat de la qual la dona encarna.

Als ulls de l’home, la dona apareix essencialment com un ésser sexuat, per a ell, ella és sexe, per consegüent, ho és absolutament. La dona es determina i diferencia en relació a l’home, i no aquest en relació a ella. La dona és l’inessencial davant l’essencial. Ell és el Subjecte, ell és l’Absolut. Ella és l’Altre.

Quan es descriu que la dona és un misteri, se sobreentén que és un misteri per a l’home. Així, aquesta descripció, que pretén ser subjectiva, és en realitat una afirmació del privilegi masculí.

S’han confós dues figures d’alteritat que s’exclouen rigorosament. En la mesura en què la dona és considerada com l’Altre absolut, és a dir, sigui quina sigui la seva màgia, com allò inessencial, resulta impossible considerar-la com un subjecte. Es veurà que aquesta distinció s’ha perpetuat. Les èpoques que consideren la dona com a l’Altra són es que més agrament s’han negat a integrar-la en la societat a títol d’ésser humà. Avui dia, només perdent l’aura mística es converteix en una igual. Els antifeministes sempre s’han aprofitat d’això: accepten de bon grat l’exaltació de la dona en tant que l’altre, de manera que la seva diferència es constitueixi com a absoluta i irreductible.

I finalment, tenim la figura de la Manic Pixie Dream Girl, concepte encunyat per Nathan Rabin i explicada per Anita Sarkeesian al seu canal de Feminist Frequency.

(Anita Sarkeesian rep amenaces com qui rep correus LinkedIn)

* * * * *

Hi ha dues tendències en la literatura que no són excloents en absolut i que recullen una mica tot això. Aquí hi ha textos (sense noms perquè no importa l’autor sinó el text en si). El primer poema l’he rebatejat com a

La musa meteorològica I / Too Much Inputs

A veces las cartas a los reyes magos se hacen realidad. Se ha colado entre mis sábanas una mujer pelícana. (quina por) Con su boca hace trizas los extremos y descose cicatrices con las alas.

Se trata de una mujer huracana. Que con sus vientos arranca mis árboles de cuajo y los arrastra lejos muy lejos hasta mar abierto más allá de mis fronteras.

Y es que se ha colado entre mis sábanas una mujer oceana, que recoge mis troncos y mis ramas y cuando ya no queda ni rastro de mi bosque me lo devuelve empapada inyectando a golpe de oleaje. (tot un detall)

Se trata de una mujer planeta,

una mujer galaxia,

alguien a quien podría defender como una bandera si no fuera porque toda ella es un territorio en llamas e indómito e ingobernable, (la cosa es posa fantàstica)

alguien a quien podría perseguir como una patria última, una Ítaca donde arrojar por fin mis huesos sin tener que tejer y destejer con la rueca del tiempo.

Alguien que cuando me mira etc etc etc,

Por si hay alguien aquí que aún no se haya dado cuenta os diré que se trata de una mujer caníbala, una mujer ciénaga, porque no hay forma de recorrerla sin quedarse atrapado en ella, una mujer escopeta porque te dispara y te acierta abriles en el corazón,

una mujer polimórfica una mujer cardioplégica una mujer perifèrica

que te atrae como una mosca y es que ella es un luminoso de neón.

Y es que ella es un invento imposible un agujero en el tiempo un grito en la noche un terremoto un aleteo la carretera el acantilado y el quitamiedos mis extremos y mi centro un ser sin temor a los vértices, un ser que te entrega su amor en un salto mortal un ser escalera de besos que no necesita conocerse para quererte (?) porque ella es una mujer parapente una mujer miscelánea el abismo y el puente una mujer astrobárbara

una mujer diferente

a la que poder

por fin

amar.

* * * *

Ah. Que si no és tot això no es pot estimar. Cal un descampat molt gran per mantenir una relació amb aquesta dona que dius. I un gran pressupost per assumir danys materials. Aquesta dona de carta als reis és més un monstre mitològic grec que un igual.

Ep, que potser estem davant de l’evocació d’un hombre pelícano, huracán, océano, planeto, galaxia, un territorio en llamas indómito e ingobernable, caníbal (sona perfecte), ciénaga, un hombre escopeta (poques coses donen tan bon rollo com això, polimórfico, cardiplégico, periférico (crec que això vol dir gordo) un etc etc etc en definitiva un hombre al que por fin poder amar.

Val. Però si tu no ets res de tot això com has de voler estar amb algú així? Com gestiones la logística d’anar a fer un cafè amb ella?

I el terme mujer cardioplégica no sé. Jo advocaria per una dona viva però amb els gustos no ens hi ficarem.

En la mateixa línia i d’un autor diferent.

La musa meteorológica 2

Quiero una chica hecha de lluvia.

Quiero, quiero, quiero. Tots fent comandes. M’imagino al del Telepizza dient ‘Pues te lo miro però de eso creo que no tenemos’.

Una chica que me moje, que me haga ver el arcoíris en los días sin nubes. Para bailar bajo ella. Para empaparme, que sea capaz de calarme hasta los huesos, que me deje tiritando y pensando qué ha pasado. Que sea sorprendentemente incontrolable. Que refresque en las noches calurosas. Que sea un torrente de emociones. Que cree vida a mi alrededor.

Són força exigències si us poseu a comptar. És com quan llegeixo les condicions requerides a una oferta de feina. Ui, no, buf, això… suposo que això es podria arreg-no no, ni de conya, tampoc.

Pero también, cuidado. La lluvia es delicada. Dicen que jugar con fuego es arriesgado, pero es sólo para lo que nunca han jugado con agua. Jugar con agua es impredecible. Lo que parecía una pequeña tormenta de verano puede convertirse en un monzón que arrasa todo.

Hauríem de fer-nos mirar això de la mania amb la destrucció total. ‘Quiero una chica torrencial que me entre por la boca me explote las entrañas y me lleve, diluido, a la alcantarilla más cercana’. Val, i posant per cas que existís. Tu creus que ella està escrivint ‘Quiero un hombre que escriba textos así de cutres’?

Es imposible poner barreras ante ellas, porque si quieren, pueden hacer crecer la primavera entera en un colchón, pero también pueden devastar, asolar, arramblar, no dejar piedra sobre piedra, ahogarte en un mar de dudas.

Eso sí. Quizás sean las únicas chicas capaces de quitarte la sed en medio del desierto. Quizás después de una de ellas no te queden ganas de acercarte siquiera a otra chica por el riesgo de que también pueda llegarte hasta los pulmones sólo con una mirada. Pero… ¿Qué es mejor, una neumonía provocada por el agua helada, o pasarte toda la vida seco?”

 

* * * *

La musa nena / animal

A la Chica Libélula, no le gustan los cuentos. Si no, hubiera empezado esto con “Érase una vez…”. En realidad sí le gustan, pero es un secreto. Ella es una chica dura, de esas que un día se pusieron una armadura enorme, la cerraron con un candado y ahora no encuentran la llave. Una chica dura con un corazón de gominola.

Perquè no pots ser una tia ferma, no. Has de ser tot façana i has de tenir un cor de chuche.

Se estira como mi gata y adora comer con las manos. Luego se lame los dedos y pone una sonrisa de pilla. A los mojitos les echa angostura y a la vida, ganas. Creo que quiere comérsela. También con las manos. Habla con pasión, prefiere hacer el amor, lleva colgado un pergamino a medias y le da miedo encontrarse con.

Toda ella es un misterio, pero un misterio con los calcetines bonitos. (Sentiu-vos lliures de vomitar quan vulgueu)

Es uno de esos misterios que te apetece resolver. Un laberinto por recorrer. Una espalda que escalar. Un sueño que velar. (un invento imposible un agujero en el tiempo un grito en la no) Es pequeña, y tiene los labios rojosavecesazules y siempre mordisqueables. Le gusta el chocolate, y si alguna vez se queda afónica nos mandará callar a todos sólo levantando un dedo.

Quan ha passat a parlar de la seva germana petita?

Creo que sabe hacer magia (aquí no es refereix a parir fills, Simone) pero seguro que eso también es un secreto. Ella vuela. Aún no la he visto, pero es la ChicaLibélula. Seguro que sabe volar. Por eso también sabe escaparse. Y por eso tienes que acercarte a ella poquito a poco, como cuando te acercas a un gato callejero que no quieres que salga corriendo.

Poquito

A

Poco.

El mateix que volia una mujer monzón. Ara vol una mujer que porti clips de la Hello Kitty i estigui a mig camí entre gato callejero i libélula, que com a ésser em sembla tirant a repugnant.  

Lo primero en lo que me fijé de ella fue en su forma de mirar. Como una mariposa recién salida de su metamorfosis, usando las alas para ver todo lo que no había podido ver cuando era gusano. “Yo no quiero encuentros breves”, me susurró. Ese descaro infantil, esa forma de sonreír eclipsando la luz de las farolas, esa forma de andar como si bailara. ¿Sabéis una cosa? Estoy deseando verla bailar. Debe ser algo hipnótico. Dice que no le gustan sus pies. Pero yo quiero verla caminando descalza por mi casa. Jugando a escaparse de mí, con sus braguitas de Alicia en el País de las Maravillas y sus alas desplegadas.

BOOM. Zoofília. Pedofília. Ara ha canviat la tendència cap a lencería belle epoque però abans el Women Secret era cartoon network. I més coses. No vull un pijama de la Lola Bunny ni unes calces del Winnie the Pooh. Que tinc pèls al cony. Que puc votar.

La he besado. Sí, a la ChicaLibélula. Estoy segura de que, si la vierais mirando al mar, a través de su pelo negro, mientras espera que se enfríe el chocolate con nata que se ha pedido, también querríais besarla. Es más, no entiendo como no lo intentan los camareros, las camareras y hasta la gaviota que nos observa desde lejos.

(Aquesta situació és un DRAMA. És la barreja entre una violació col·lectiva amb Los pájaros de Hitchcock.)

Es una niña mala. Aunque esa clase de niña mala que sabes que tienes que meter en tu cama (aquesta clase, no una altra, segurament estem parlant de una niña mala que té la primària però que MOLT enrere), la tienes que meter en tu vida, en tu nido. Le gusta hablar con la gente que no conoce, así que no me extrañaría verla haciendo amigos en la cola de la frutería, mientras compra fresas para desayunar.

(Les dones morim d’inanició abans que esmorzar no-maduixes.)

No os he contado una cosa de la ChicaLibélula. Es una chica de cuento. De esas que son tan polarizadas que crees que no existen (crees?) pero que están ahí endulzando la vida a quien se topa con ellas, a quien las roza y a quien tiene la suerte de saborearlas.

Fades, psicòlogues, profiteroles.

He escrit la meva pròpia versió:

Es una princesa descalza, un hada de hiedra que bebe Coca-Cola. No es una chica rinoceronte, ni una chica león marino, ni una chica orca. No. Es un animal caprichoso huidizo y frágil. Es una chica lagartija? No hombre no, algo un poco sensual. Es una chica pantera. No sale a la calle si no es con los calcetines desaparejados. Uno a rayas, otro de estrelles. Mastica chicle de maracuyá con delirio. Le encantan las películas en blanco y negro (qué excéntrica, verdad?) y de noche tiene mucho mucho miedo. Se despierta con marcas en los brazos, porque de noche tiene mucho miedo de caerse dentro de la luna, dice. Abre despacio los cajones por si hay un duende durmiendo no lo quiere despertar. Tiene cosquillas en la rodilla izquierda y un secreto: sí, lo habéis adivinado. Es una tía insoportable y bastante gilipollas que tendría que crecer. Y yo a lo mejor también.

* * * *

Exaltació com a

  1. -malaltes desempoderades
  2. -deesses fenòmens
  3. -nenes inofensives.

Som l’Altre. No s’empatitza amb nosaltres, som objecte de contemplació. I som mascle i femella de la mateixa espècie. Com són els gossos? Extravertits, lleiaCom són els gossos que no són els chihuahuas? Extravertits, lleials, bons, juganers, incansables. . Amb incomprensible interès en l’anus dels seus congèneres. Poden explotar si els mires sostingudament amb entusiasme.

I les gosses?

Ah, les gosses, amics… són un altre món.

Ens hem esmorzat, dinat, berenat i sopat les construccions socials i les hem fet absolutes. Los hombres son de Marte las mujeres de Venus y las chonis de Badalona JAJAJA.

* * * *

Però no tot seran mals exemples. N’he portat un que parla d’una dona corrent, de veritat, que l’autor estima. I no està malalta, ni és una mujer incendio tropical, ni té 8 anys.

Sonnet 130

La meva amant té un ulls que estan lluny de ser un sol;

el vermell dels seus llavis ho és molt menys que el corall.

Els seus pits no són blancs com la neu, i no em dol.

Si els seus cabells són fils, negre n’és l’escampall.

Són blanques i vermelles les roses damasquines,

però, a les seves galtes, no hi veig roses així;

hi ha en molts perfums delícies i olors molt més divines

que les del seu alè quan és ben prop de mi.

M’agrada quan la sento parlar, pro sé molt bé

que la música sona amb un so molt més dolç.

No sé pas com caminen les dees; ara bé,

la meva amant camina trepitjant terra i pols.

I tot i això, pel cel, és molt més excel·lent

que les que símils falsos descriuen falsament.

 

Ja és fort que hagi de venir un tio del puto segle XVI com William Shakespeare per parlar d’una dona des d’una perspectiva realista. I que mort i remort com està des de 1616 continuï servint de contraexemple.

Clar que Shakespeare era un geni.

I home.

 

*

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: