125. ARRÒS NIGGA

‘I què estàs fent, exactament, ara?’
Per fi s’han acabat els dinars de Nadal on em serveixo més vi mentre m’omplo la boca de torradetes quan m’ho pregunten. Per fi, tot enforquillant un altre filet de salmó fumat, puc clamar orgullosa què estic fent exactament. Perquè des que vaig acabar Humanitats i el meu postgrau de Numismàtica Iraniana Contemporània he fet de tot. 

Tercer any d’Arroz Negro!

Tema: LA LUCHA CONTRA EL MONSTRUO

Frase: M’has conegut en un moment estrany de la meva vida

Element visual: Cercle viciós

Dibuixant enredat aquest any: Oriol Roca, l’artista trv pvnk més prolífic amb la web més concisa.

Llitgiu i si us agrada voteu! Si no, feu que no amb el cap mentre bufeu lentament i voteu també.

***

LINKS TRILEROS.

¿DÓNDE ESTÁ EL CUENTO?

                                              Aquí,

aquí

                                                                  o aquí?

*

Miao!

*

*

124. CORRESPONSABLES

La meva fulgurant carrera per la ràdio ha constat de 3 programes a la secció de Successos al programa Corresponsables de Cooltura FM.

Vegem-los:

  1. Gats, planxes de cabell i manilles 
  2. Superdotats, tanques publicitàries i estratègies deficients de fumigació
  3. Estupidesa, Facebook i rens

ren

El meu somni d’esdevenir reportera d’España Directo s’ha vist truncat d’hora, però sempre quedaran els tres àudios que testimoniaran el meu pas per les ondes hertzianes i l’interès per la premsa seriosa, independent i de qualitat. Continuo però de guionista, cosa que em permet dedicar més temps al dia del socialment acceptat mirant notícies d’animals borratxos who fought other animals and lost.

Salut i emús!

123. Em nego a titular-ho ‘Tuitee otra vez’

Storify ha entrat a formar part de la meva vida i ara les xapes recopilatòries de tweets seran espectaculars.

» Manat-de-tweets (manatweet)

» Prèvia, durant i post del combat del segle @oyesherman vs. esments

» La lutxa en si

– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –

M’ha quedat una entrada molt sòbria, endreçadeta i plena de seny (la rauxa [ui sí] als links).

Heus aquí el cartell del Festival Deficitari del passat 16 de maig. Cartell de Roger Pelàez, mecenatge d’Oriol Barba i Gerard Segura. Màgia a càrrec dels montpolins i les gorres GAES. Fou tirant a molt estupendu. Deficitari 2016. La cita.

deficitari1

*

122. Estimada Rosa Maria,

és la desena carta que t’escric avui i m’està tornant a sagnar la durícia, però és que la teva absència se’m fa insuportable, i a més és el meu torn de rentar plats. En tot el trajecte en vaixell no vaig poder deixar de mirar el retrat que em vas donar. Hauria estat millor si hagués estat teu, però vaja, aquest del teu tiet Pancraci tampoc està tan malament. Ben mirat, us afaiteu de manera semblant.

Aquí tot és tan diferent de casa que em vénen ganes de plorar. El meu pare em va dir que en moments de desconsol llegís la Bíblia, però ja saps que detesto començar llibres sabent-me el final. És que res està bé. La meva habitació és una cort de porcs, tant per quantitat de brutícia com per naturalesa dels ocupats. I hauries de veure el menjar; és la primera vegada a la vida que veig com la substància orgànica millora després de fer el recorregut intestinal. A banda d’això, ja em coneixes, sóc un complet inútil en qualsevol tipus d’activitat física. A més, quan parla el general estic tan concentrat intentant dilucidar les circumstàncies que van empènyer els seus pares a l’incest que no sento res del que em diu. Quan començaré a deixar-ho de veure tot tan negre? Deixa que et sorprengui amb un impactant i rotund nno ho sé. Quan desenvolupi el síndrome d’Estocolm, suposo. De fet, m’han dit que necessiten un home madur, responsable, seriós, intel·ligent, perspicaç i constant per a una tasca d’alt nivell, i que com que no sóc res d’això però el meu tiet té contactes, me l’assignaran.

Ja sé que encara queden uns mesos perquè marxi a la mili, però així practico. De totes maneres, no crec que em vagi gaire diferent a com t’escric. I et repeteixo el que t’he pregat a totes i cadascuna de les cartes-simulacre: Rosa Maria, per favor, que cada vegada em queda menys. Sigues la meva nòvia. Només els mesos que jo sigui fora, no et portaré gaire feina. Ni que sigui per anar rebent cartes com aquesta de tant en tant. No facis cas a la teva mare, no sóc un egoista compulsiu, ni un transvestit, ni tinc desdoblaments de personalitat ni cap d’aquestes coses que s’inventa. Ja sé que és una dona bastant conservadora i que no creu en el sexe abans del matrimoni (ni després, pel que tinc entès), però és que no demano res d’això: tots nosaltres serem atents, gentils i sobretot absents. Sigues, si us plau, la nostra destinatària.

Amb tot l’afecte i esperança del món,

Assumpció

*

PD: Si per casualitat et quedes embarassada durant la meva absència no pateixis, no sóc gelós. Només et demanaria que si fos nena no li posessis el nom de la teva mare. Si el teu avi tenia una vida interior molt intensa i li va posar Trombosi no ha de ser el nostre problema.

121. TEENAGE RIOT RELOADED

El 6 de maig tenia lloc el Fumeret Literario de Gilles de Rai a El Arco de la Virgen. La premissa del Fumeret era dur textos escrits sota la influència dels estupefaents. I els més al·lucinatoris són les hormones adolescents amb ínfules d’escriptorçuèla.

En directe des de les meves entranyes quattordicennes,

Després de mi, Marta Camell irrompent a l’escenari legitimada pel seu cognom.

* * *

Podeu veure els vídeos de la resta del Fumeret aquí,

els vídeos de tots els cabarets aquí #fractals #esments,

el tumblr de la Marta Camell concretament aquí,

i, si pitgeu
aquí,

impies i pestilents salvatgines sense Déu,

podreu ser insultats per Martí Luter

(que sempre mola).

*

(Després del monòleg va haver-hi preguntes sobre si Arañandoespejospuntodoc era real, ficció o dramatització posterior amb animus iocandi. Juro solemnement que els extractes són originals i verídics, aquí una prova.

arañando

Aquesta versió va ser creada amb el què es va poder rescatar de l’original, perdut després de la Primera Implosió de Disc Dur a can Rovira)

120. micrantologiap[u]eticatalana

Feia molts dies que no sortia al balcó corrent darrere d’amors i d’altres coses.

(Maria-Mercè Marçal fent-se una miqueta la interessant. ‘Darrere d’amors i d’al-tres co-ses. M? Quines? Altres. Que no us diré. Molts dies que no sortia.’)

M’exalta el nou i m’enamora el vell

(JV Foix, revolucionat amb els compis de la ofi)

Mon cor estima un arbre,

(Miquel Costa i Llobera admetent que la seva nòvia molt salada no és).

Un xic de pa i un poc de vi i un poc de llet i un poc de sal i un xic de seny i un poc de…

(Pere Quart posant-se insuportable al colmado).

El senyor Ramon empaita les criades / El senyor Ramon empaita tot el món

(L’entranyable folklore popular com dient ‘No és res personal o sigui que a callar, bitches’).

 * * *

I bé, aprofito l’avinentesta de Seinjorch per anunciar-vos que ja he acabat la meva primera novel·la juvenil!!

‘Embolica que fa fort, Sebastiana!’

La Sebastiana és una adolescent com totes i com cap: els seus pares estan com gat i gos tot el dia, el seu germà li fa la guitza i li busca les pessigolles (quina murga!), i el Ritxi, que la fa anar de bòlit, no li diu ase ni bèstia. I per afegitó i reblar el clau, ella i les matemàtiques es duen a estiracabells… però això ja són figues d’un altre paner! Quin garbuix quin enrenou i quin batibull, mainada! A vegades ho engegaria tot a dida. Sort de la Ribka, la seva interracial i millor amiga, i de l’àvia, que de la vida en sap un niu. Birimboies, becarrades i esclatabutzes.

(Exacte, no hi passa absolutament res).

Tracta en profunditat temes com el divorci, l’anorèxia, el racisme, l’assetjament escolar, la violència de gènere, la mort, el perill d’Internet, el descobriment de la sexualitat, els nens guerrillers, el descobriment de l’homosexualitat, les drogues, familiars a la presó, l’Alzheimer, l’abducció alienígena, no saber instal·lar-se silenciosament a una biblioteca i els cupcakes. I el descobriment de la bisexualitat. I el Tricentenari.

Tot regat amb molt d’humor, salfumant i expressions inversemblants.

Els noms dels capítols estaran escrits amb abreviacions així com de missatge de mòbil, en llenguatge (això ho he buscat) Essa Ema Essa. S’m’s. Perquè els joves lectors i lectores, el lectorat, vegin que parlo el seu idioma. Ara, no us recomano llegir-los en veu alta perquè pensaran que us està agafant un ictus.

Ja tinc al cap la portada. He pensat fer alguna cosa innovadora i revolucionària, no sé, per exemple la foto d’una noia vestida així en plan, com vesteixen els joves, no? Gorra del revés, jersei sense mànigues i amb caputxa… bé, ja sabeu com van, en veieu cada dia. La foto en blanc i negre i potser (potser) em permetré el broche final, la voluta estètica de posar un element en color. Així, contrast, la foto en blanc i negre i en color els cascos del discman, o les rodes del monopatí. Si la tia sembla tenir vint-i-cinc anys enlloc de l’edat de la protagonista millor que millor.

Només queda revisar que Jordi Sierra i Fabra no l’hagi publicada enca-Em comuniquen que sí, que ho ha fet mentre escrivia tot això. Ja s’ha esgotat la primera edició i sembla que van per la tercera, que la segona se l’han saltada directame-Em comuniquen que Jordi Sierra i Fabra portarà Gemma Lienas als jutjats, per acabar de publicar la novel·la que ell acaba de publicar. La foto finish ens traurà de dubtes.

Què hi farem.

Doncs au, rescalfat de tuitis literaris. Me’n vaig a escriure una reinterpretació del conte de Sant Jordi on el drac és bo i la princesa és guerrera. Segur que no s’ha fet mai.

* * *

Virginia Woolfverin, Ana María Matutano

Te deix, amor, puré a la nevera.

Watson, molt em temo que ha tornat a utilitzar les meves sabatilles i a fullejar-me el Lecturas. (De L’últim cas d’en Sherlock Holmes).

La cullerada de Chococrispis és la nova magdalena de Proust.

Algo huele mal en Dinamarca. No, merda. quan s’havia de menjar aquell peix?

– – –

El (Petit) Príncep ara treballa a l’aeroport suplint màquines de raigs X per equipatge. ‘Por favor, caballero, saque el champú y el elefante. Sí, sí, elefante. Como que lo veo’.

El Petit Príncep mai responia a les meves preguntes. Potser estava pensant en la seva flor. Però potser eren els anys d’endogàmia borbònica.

-Has de domesticar la teva guineu.

-Perquè així serem únics l’un per l’altre?

-No, perquè se’m menja les putes gallines.

-Dibuixa’m un xai. Amb patates, escalivada, unes seques i got de vi negre de la casa. Gràcies mestre.

-Dibuixa’m un chai. No tio, el te. No saps què és el chai? (Allà es va quedar el Petit Príncep per repel·lent cosmopolita subnormal.)

– – –

Wilde s’escura la gola.

– Que parlin malament de tu és espantós, però hi ha una cosa pitjor: els guiris amb skate pels carrers del centre.

– Que parlin malament de tu és espantós, però hi ha una cosa pitjor: que ho facin amb accent txava.

– Que parlin malament de tu és espantós, però hi ha una cosa pitjor: que només et recordin per frases de listillo.

– – –
El jove Werther’s Original (tristoi i suïcida però genuí i de tota la vida). 

Harry Potter sempre va ser un nen molt estressat perquè se li ajuntava combatre el retorn del mal amb els exàmens del 3r trimestre.

-Yo he venido aquí a librar de mi habla (s’arrenca la llengua davant de tots els presents. Fugen udolant de terror).

(alça el dit amb determinació) Seré com Víctor Català! (Fa un apart) Però sense escriure. (Es fica dins del llit.)

En la versió moderna de L’auca del senyor Esteve a l’artista hipster li surt un fill professor d’autoescola.

‘Si això és un plàtan’ (Primo Levi, obrint la nevera i observant la massa marró i fusiforme).

Un regne, el meu cavall per un regne! (Ricard III està aprenent a negociar, el puta).

– – –

 

No sabeu quin llibre regalar? Ah, que sí? Doncs a la paperera que va, perquè jo tinc l’única recomanació possible. Regala SU ÚLTIMA OPORTUNIDAD. Una apassionant història de rudo cowboy meets virginal heredera millonaria europea i pel mig hi ha un unicorn que es diu Peggy Sue. Detalls aquí >>>

HER LAST CHANCE I

HER LAST CHANCE II

HER LAST CHANCE III 

*

I fins que digui el contrari, subscric el 100% de l’entrada de Sant Jordi de l’any passat.

Bona Diada! Gaudiu-la abans no la substitueixin per un forn-degustació.

*

119. VADE RETRO, TU

El Dimoni,

el Diable,

Satanàs,

Lucifer,

Belcebú,

Azazel,

Leviatan,

Astarot,

Luzbel,

Hemoal.

L’Àngel Caigut té molts noms.

(La qüestió no passa desapercebuda per Yahoo Answers .)

demonio

Tenim un alarmista (tan bon punt envia el comentari salta per la finestra),

demonio4

un aclaparat (com qui et descobreix que a l’examen entra el doble de temari del que preveies i continua més estressat que tu),

demonio5

un que tira pilotes fora (fuentes♥),

demonio3

i un que és el meu ídol.

demonio2

La resta de fonamentades respostes les tenim aquí.

Allò Intractable té molts noms perquè infinites són les seves formes. Perquè no en pot tenir cap, el Mal té molts noms.

Quasi tants com els nens,

marrecs,

vailets,

minyons,

els nanos, xiquets, infants.

La canalla la mainada la quitxalla.

Però examinem de prop (‘Control’ ‘+’) què volen dir o d’on surten totes aquestes maneres de designar aquests protoindividus que han nascut després que nosaltres i que probablement en un moment o altre desitjarem matar.

vailet

minyóinfant

nano

menut

marrec(i, aprofundint a marrà),

marrà

TOTAL, que són subordinats, carn de servei o de batalla, insignificants, tenen el desencert de ser patològicament petits, tossuts per definició, bestiar o fins i tot bestiar putrefacte. ‘Entranyes d’animal mort’, preciós. La frase ‘A mi no m’agraden els nens‘ es fa infinitament més comprensible del què ja era.

Quan creixen, òbviament, tampoc van a gaire millor:

brivall

galifardeu

bordegàsAixò de Bord sona però que molt bé.

bord

Però, a tot això, i si s’agrupen?

xicallaEi, molt bé! Xic no té per què ser ofensiu.

xicOh.

quitxalla(Aquesta sí qu’és l’única cosa no directament ofensiva de tot plegat, només curiosa. Xicalla – Quitxalla. Hé.)

mainada

patuleia

catèrvolaI mirem caterva i

caterva

 O sigui que a sobre no són ni d’aquí! Es pot tenir més mal gust?

La menys ofensiva en quant a significat, fonèticament també té el seu què.

criaturam

Entenent que una ‘criatura’ és simplement una ‘cosa engendrada’, definició força àmplia si més no. Un munt d’orcs a mig fer sortint d’un pantà també són criatures.

*

Estem vivint un moment en què el pèndol històric per primera vegada inicia el segon moviment. Penjat en algun lloc del cosmos, l’oscil·lació dels segles de menyspreu, explotació o sentir-se dir no a una segona ronda de caballitos ha acabat.

Ara toca un període igual de llarg de saber que tenen la paella pel mànec, que tenen el poder de la invulnerabilitat i de la irresponsabilitat, que si no volen fer un petó a aquella senyora nauseabunda perquè al capdavall és una de tantes conegudes de l’àvia no li fan i punt.

Des que ja no reben pinyos ni netegen xemeneies estan insuportables, les enfants despechés et terribles.

Quils va parir.

 *
*

PS: Investigant en la línia de Vexació Etimològica de la Infància ha sortit l’usual perla racista xenòfoba de-tan-arrelada-desapercebuda-en-la-nostra-tan-tolerant-cultura-quiristiana.

marrà2

Espero amb sàdica il·lusió el dia que desenterri els mots catalans per a ‘nens àrabs i jueus’ :)

118. EL RACÓ DE L’OLALLA

Vaig preguntar a una amiga si havia vist la meva última entrada del blog i em va dir que estava ocupada en coses reals :(

:) i què més real que un podcast gravat per Skype amb gent que s’ha conegut a Twitter, que són les noves classes de country? REAL COMO LA VIDA MISMA. Senyores gallegues, escatologia, ‘La melsa la nostra amiga’ i moltes* coses més a la nova edició del Portaupríns Young Hostel.

Amb un tall de veu que ens dedica el puta Francesc Mauri!

Quan teniu oportunitat de sentir-lo parlar, anaquet home, eh, eh?

Res més a dir, sé que us he tombat aquí.

papyh,

amb https://portauprinceyounghostel.wordpress.com/2015/03/02/port-au-prince-young-hostel-3×03-nunca-choveu-que-non-escampara/. Convidat especial (no en aquest sentit d’especial, a veure, com sou), @Joel_Cockburn.

*

– – – (deliciós número d’interludi musiquel) – – –

*

And now, some tweets.

 *

La vida és allò que passa entre les 17:14 d’avui i les 17:14 de demà.

‘El comte de Gmail’ i altres noves aristocràcies.

Si dius com a resposta a ‘Quan hi vas?’ ‘Jo vaig dilluns’, dilluns passa a ser adverbi i no pot significar res gaire guachi.

‘Aixella’ és una paraula que ja ve suada de fàbrica.

Estar emancipat està molt bé: arriba el cap de setmana, fas un saltiró a l’altra banda de la brecha digital i dines a ca tons pares.

¡Descubre ahora el increíble poder rejuvenecedor de cagar jugant al Tetris!

Portar un canari a la mina per si hi ha gas grisú. Portar un gat a casa per si hi ha un racó ideal i ultracòmode encara no advertit.

Cobrar en niggah.

Anar a comprar el pa. Turisme quilòmetre zero.

Rebutjar sexe o droga com si fos un platet de galetes. ‘Noo pro merci :)’

‘És curiós; suposo que mai he deixat de ser la nena que era. Hauria d’anar a l’endocrino.’

L’aigua de la dutxa va perdent pressió. D’aquí poc aspirarà lleument.

– – –

Anar al tanatori i preguntar on pots endollar l’iPhone. Davant les mirades de reprovació cridar ‘QUÈ PASSSSSA LA VIDA CONTINUA NO?’.

@fiodorpacheco ‘Perdoneu, podeu enretirar aquesta caixa? (el taüt) Hi ha l’endoll darrere…A ELL NO LI IMPORTA ‘

@oyesherman ‘No som res. Sense bateria. Aparti, senyora’.

@fiodorpacheco ‘Aviam, haig de respondre un tuit, COSES DE VIUS, sabeu?’

@lajosepa “ja li podeu treure el mute”

– – –

¡Poned ilusiones ópticas en los libros de filosofía! ¡Primero les confundirá y luego les inducirá inevitablemente a aprender!

Endreçaria l’habitació però no vull arriscar-me a destruir possibles cures encara desconegudes per la medicina occidental.

NO IMPRIMIR COMPROVANT NO VEURE SALDO A PANTALLA LALALA TOT VA BÉ EL MÓN ÉS UN LLOC PRECIÓS I ELS MEUS PARES S’ESTIMARAN SEMPRE

No sé si evolutivament la meva tàctica d’autoinducció de coma quan tinc problemes està molt ben considerada, no.

Sé parlar en tres idiomes i callar en tota la resta JEJEJEJEJE (pinyo merescut).

Aquella flamarada maníaca que t’encén els ulls quan el programa et pregunta si desitges guardar els canvis i tu dius, ‘QUINS CANVIS’.

Roger de Llúdria com a transformer nostrat.

Em trenaré els cabells amb espígol perquè ja sóc casadora, ai pare, i perquè aquest matí tot el que sigui menys treballar.

Deixar les plantes de nit a la porta del convent perquè els donin la vida que tu no els pots oferir.

Escriure un llibre, plantar un arbre, tenir un fill i altres maneres de procrastinar. Que per cert, procrastinar sempre té una R mòbil.

– – –

-T’agrada el quadre nou? -Bé, existir existeix; això és innegable. (És tan putamerda que l’únic terreny no perillós és l’ontologia).

@berta_grim Que existeixi és molt, si és tan putamerda. Jo seria més prudent: “Bé, aquest quadre existeix o no existeix; això és innegable.”

@oyesherman ‘tingues amics filòsefs i t’alicataran les bromes fins a deixar-les irrefutables’, que deia la meva tia. Gràcies Berta.

– – –

@elputoalridge Avui al tupper porto amanida de pasta, seitan i falafel. Cantem tots junts la cançó de l’.

@oyesherman el que em preocupa és que has invertit el total de calories que això t’aporta en escriure aquest tweet i que ara moriràs.

@elputoalridge I el falafel està fet al forn, no fregit. Estic escrivint això des del cel.

– – –

-Per l’enterrament de la teva mare havia pensat en una cerimònia com ella: senzilla i curta.

-Home mossèn.

DA GRÀTUIT OFFENSIVE MOUSSEN.

– – –

Necessito títol d’anglès, em trauré el First. Així acreditaré que em sé els animals de la granja, moltes cançons i comptar fins a 12.

Hi ha babuins que alçarien les celles i apartarien la vista un punt incòmodes si em veiessin menjar una taronja.

Little bosses mirant Infojobs en plan Tinder.

– – –

-Què volen aquesta gent, que truquen de matinada.

-Que te llevis, Maria del Mà, que són ses putes dotze.

-Tinc ets horaris girats, vale?

– – –

Acabar un tuit amb ‘De res’ quan el que acabes de dir no ha servit en cap sentit a absolutament puta ningú ni mai ho farà. De res.

@quimtestar Serveix per fer ràbia. De res.

@oyesherman Nyiminyiminyí mi. De res.

@quimtestar AI BUENU

@oyesherman (ep, que el teu tuit estava bé, seguia l’estructura info inútil + de res com volent dir que el que s’acaba de dir és útil. 7/10)

@quimtestar No està mal.

@oyesherman Ja et trucarem.

@quimtestar (despenja l’auricular per assegurar-se que hi ha línia)

– – –

Secretament desitjo que algú em faci enfadar tant que quedi justificat que pixi en una olla, la deixi fent xup-xup i marxi de casa seva.

El RT com a COMPROMÍS, com a SÍ QUIERO, com a TU EM REPRESENTES, com a NO FA EXTRARISSA PERÒ TINC UN DIA BONHOMIÓS

M’estic enamorant d’una màquina, rollo Her, però sense software ni cap tipus de glamour. Me & mY mAntitaA elEktrikAh 4é.

– – –

Busco idea per disfressa. Tema Llatinoamèrica. Si no m’ajudeu aniré d’aguacate. És una amenaça.

@Modgi fidel castro en camilla i-de-repent… Zombie

@vsalaf Guantánamo, QUÉ?

@6matica De Cristo Redentor, OYE!

@esthersabo Tres possibilitats: Delfín Hasta El Fin, La Tigresa Del Oriente o Wendy Sulca –

@Joel_Cockburn   A-shermanats aniríeu caminant. (nota: disfressa col·lectiva)

pan

@lajosepa ves de tutorial de youtube

@zuvielzirkus La meva idea és que canviïs d’amistats.

– – –

*

 

 

 

118. FRIGOPROTESTA (Lyrics & Chords)

Després de tants anys de lluita, finalment va arribar el gelat ergonòmic de gust excels que ens mereixíem i que crèiem guanyat per sempre. Ens equivocàvem.

Però van errats si es pensen que poden treure’ns el que ens pertanyia per llei.

Cantem-ho ben alt, companys; que ens sentin aquests fillsdeputa capitalistes. Que es canti als carrers, a les places, als campaments dels esplais, als anuncis d’Spotify, a la cua de la barberia. EMPUNYEU LA GUITARRA I QUE TRONTOLLI LA TORRE DE MARFIL.

 

G                    Em
Què se n'ha fet, del Winner Taco?
C        D  
Fa tants di-ies
G                    Em 
Què se n'ha fet, del Winner Taco?
C          D
Fa tant de temps...
G                    Em
Què se n'ha fet, del Winner Taco?
C             D
Era tot, nata i car(a)mel! (molto sentito aquí)
C          G
Qui sap si toornarà,
C          D    G 
Qui sap si maai ttornarààh

(Totsjunts,unacinquenamésamunt!)

D          
QUÈ SE N'HA FEEEET-

winner taco


*

 

117. NISSÉE DE POUVOIR

– Monòleg llegit al Serializados Late Show de la Fàbrica Moritz – 20 de febrer de 2015.

-Qualsevol similitud amb el que vaig dir en aquell escenari és pura coincidència –

(Oye Sherman puja a l'escenari, s'entrebanca, quan se n'adona que està mastegant 
el micro l'escup, es recomposa, s'escura la gola i comença.)

Mmm sabeu què? Crec que a vosaltres us agraden les sèries. Tots heu vist Breaking Bad, House of Cards, True Detective, i si per una mena de pacte satànic poguéssiu avançar la cinquena temporada de Game of Thrones passant el hàmster del vostre cosí petit per la minipímer, ho faríeu. Les pàgines d’streaming són la vostra narcosala i ja ni advertiu els subtítols en latino. És inútil que dissimuleu. A vosaltres us agraden les sèries.

A mi no.

No és misantropia audiovisual ni cap altre concepte absurd que m’acabi d’inventar. Una sèrie ho va ser tot per a mi quan jo era massa jove. Després, totes les altres han passat així. Ffffff. Se m’acosta un afiliasocis carpeteta en mà a les vuit del matí a plaça Universitat i li faig més cas.

Però no és problema de les sèries actuals, no.

‘Dicen que el primer amor es el de verdad y que todos los otros son para olvidar.’

‘Estuve demasiado cerca del sol y quedé ciega.’

‘Si saben cómo me pongo, pa qué me invitan.’

Jo he vingut a parlar-vos de mai ferst and last (audiovisual) tru lof.

NISSAGA DE PODER, la perla de l’època daurada de TV3: sang, fetge, incest, endogàmia… bé, tots sabem què és TV3, no sé per què us ho explico. Si hagués d’escriure una crítica seria algo com, Nissaga de Poder: jo der! Allò era intensitat, allò era tot. Va portar l’èpica i l’arravatament a cada llar de Catalunya, Nissaga deixa The Wire a la intensitat de Les Tresines. La puta B d’HBO és de Benet i Jornet, tios. Nissaga de poder és fusionar Dallas amb Mirall trencat amb el pressupost d’una calçotada i que et surti bé la cosa.

Potser hi ha gent que no l’ha vista o no recorda de què va. Citant la Viquipèdia,

L’argument gira al voltant d’un incest entre l’Eulàlia (Emma Vilarasau) i en Mateu Montsolís (Jordi Dauder), fruit del qual neix l’Eduard (Eduard Farel·lo, que fa el doblatge de si mateix). Com que els Montsolís, autèntics terratinents del Penedès, no es poden permetre l’escàndol, guarden el secret. La lluita dels dos germans per ocultar el secret davant el món i davant la pròpia família pren una violenta i aferrissada dimensió.

Ja veieu, això que feien els Lannisters a l’edat mitjana aquesta paral·lela ja ho feien els Montsolís de MOLT però que MOLT MOLT ABANS (el 1996).

Nissaga va irrompre COMO UNA OLA al panorama mediàtic i va tenir un èxit descomunal (com els Sex Pistols, en el seu moment), només va durar 2 anys (com els Sex Pistols) i va suposar la gran consolidació de la carrera d’Emma Vilarasau (com ho haurien estat de ben segur els Sex Pistols en cas que l’haguessin deixada tocar.)

Nissaga de Poder va ser tal fenomen que fins i tot se’n va comercialitzar un joc de taula.

02

Nissaga de Poder, el JOC’. M’encanta això d’el Poder del vi i del cava a les teves mans’. ‘El poder deee… justificar un karaoke’. Per exemple. Crec que obries la caixa i et trobaves tot de plàstic d’aquells de bombolletes i un condó punxat per anar-te a tirar ta germana.

Nah, era com un Monopoly. Realment No sé Per Què Borrás el va deixar de comercialitzar…

Avui dia Nissaga encara viu. Hi ha un individu que l’ha pujada sencera. 476 episodis. I això que quan va començar encara hi havia limitacions a Youtube i els pujava per parts. És el mateix heroi que ha fet un vídeo Les 15 primeres morts de Nissaga de poder, amb música trista de fons.

Jo crec que amb això ja n’hi ha suficient com perquè les autoritats de YouTube es preocupin per tu i t’enviïn un mail preguntant si va tot bé,

si necessites algú per anar a prendre un cafè,

I si penjaràs aviat les següents morts o què, que el Jaume Ventura ja fa sis mesos que espera i està molt nerviós.

04

Tenim un altre que aplaudeix la iniciativa però amb contenció, com un senyor (Molt bon resum mortal) i una altra que francament m’inquieta força pensar en la seva barra de favoritos.

Però al cas. Per què va tenir tant d’èxit Nissaga de Poder?

Doncs perquè el poble vol pa i circ, i si el pa ja està una mica sec no passa res perquè ja ens agrada queixar-nos però que el circ sigui de veritat, una novel·la fulletonesca virulenta. A la gent no li interessa especular sobre si la guarnició de créixens amb reducció de tòfona tindrà èxit o no, per favor, les nostres anodines vides ja contenen el triple d’emoció que això! La gent vol amors impossibles, grans aventures, herois infinitament soferts i bons, malvats que fotin més fàstic que una sopa de tirites, la gent vol lio, marro, la sal de la vida, el tabasco de la, de la, magdalena! Ens la suda com li anirà a en Juli el control de matemàtiques, volem intrigues cortesanes de penya sonada i rica a qui l’ambició i la luxúria els ha fet perdre la xaveta!

Tornant a la Viquipèdia,

L’eix de la sèrie, de fet, és la seva temàtica, molt polèmica quan es va emetre, en la que hi trobem en abundància els enganys, traïcions, assassinats, juguesques frívoles, enveja, l’avarícia, relacions incestuoses, hipocresia, homosexualitat (així, posat al mateix nivell) xantatges i joc brut així com les relacions més tèrboles entre els membres d’una poderosa dinastia enmig d’una atmosfera asfixiant. Res que no es visqui en un dinar de Nadal estàndard, però vaja. Que és això el que ens va.

Hi ha un llibre del segle XVIII, Les relacions perilloses, que té dos protagonistes, aristòcrates, pèrfids i francesos (perdó per la múltiple redundància), que es passen el dia jugant a destruir la resta de mortals al seu voltant. Se n’han fet pel·lícules, per cert, molt fidels al text original. I què té a veure tot això amb Nissaga de poder, a part d’haver-vos-ho colat jo?

Vídeo, silvuplé.

Hi ha cert eco, oi? Alguna esfumatura en comú. Benet i Jornet devia dir, uppsalei, si em pregunten diré que és homenatge i si no em pregunten millor.

Total, que Nissaga molava pels dos protes. En Mateu i l’Eulàlia Montsolís , com veieu als últims quatre segons d’aquest últim vídeo, es dediquen a:

-ser molt dolents

-beure conyac

-fer-se rialletes còmplices

-i tirar-se els trastos amb aquest rollo tan creepy que es porten.

Què més tenien que ens permetés identificar aquests Borgia del Penedès?

Són dolents perquè per adreçar-se a l’altre es diuen germanet i germaneta, estimat germanet i germaneta en casos de maldat extrema, no em pregunteu per què, no m’ho he inventat jo, però és així.

Què més, metàfores, ens calen metàfores. Els personatges dolents s’expressen en metàfores. El que diuen és massa pervers com per ser dit directament i juguen una mica a fer el mestre oriental de pacotilla cargolant les coses. I on som? Al Penedès. Doncs chuta-li, que es noti.

I parlant precisament de vi. Hi haurà una cosa que segurament heu notat que és que l’Eulàlia confón fer veu de dolenta retorçada maquiavèl·lica amb fer veu d’estar despertant de l’anestèsia, o d’estar-li fotent que dóna gust entre presa i presa, amb un punt de ‘Quién te ha dicho a ti que quiero que extorsiones por mí’. Frena Eulàlia, frena.

I per últim, i molt important, sabem que el Mateu i l’Eulàlia són molt dolents per la subtil subtil subtil caracterització que els envolta. Admirable la suggestió de la música.

Ho heu vist clar, oi? Eh quee el Mateu no acaba de semblar aigua clara? Eh quee no li donaríeu les claus del pis perquè us regués les plantes? Crec que la música de Pere i el Llop deixa més espai pel dubte que la de Nissaga. Però vaja, tot s’eclipsa amb les pintes que li fan dur a l’altra.

Mateu què t’ha passat?

Mateu?

Segur? Quina mena de mare obviaria tals pintes de vampira makinera de la seva filla? Que el de vestuari odiava la Vilarasau és una cosa que crec poder afirmar sense problemes. Però quina perícia per aixecar el tupé. Quin conjunt més aerodinàmic. I sí, arracades de crucifixos. Si els Sex Pistols no la van deixar entrar va ser per extremada. ‘Mmm segur que vols sortir així, Emma?’

En fi, que això que todo tiempo pasado parecía mejor res. (impersonació de la veu de l’Euli) No no no, estimats espectadors. Nissaga de Poder estava mmolt bé, i, a més, millora amb els anys.

*